Què sabem?

L’estigma i el tabú de la mort

La concepció de la vida i la mort ha anat canvaint al llarg de tota la història. Els éssers humans sempre han donat sentit a la mort a partir de la vida. La mort ha estat un tema molt controlat per la religió i l’Esglèsia, tot i que, segles abans era controlada per els soberans. Concretament, durant la transició del segle XVIII al segle XIX, segons Foucault (1992), el soberà tenia el poder de <<Fer morir o deixar viure>>, concepte que va evolucionar fins arribar a la concepció de que s’havia de <<Fer viure i deixar morir>>1.

Considerem que la mort és un tema tabú, per diverses raons. La mort no és un tema asèptic, però si que requereix d’educació, allò que  denominem Pedagogia de la Mort. 

No tenim les suficientes eines com per saber gestionar una mort, o per passar per una fase de dol. És un tema bombardejat per prejudicis i estigmes, però continuament estem rebent informació sobre la mort; en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials, en les notícies, ectètera. Segons de la Herrán (2007) “al muerto se le encajona, se le acristala, se le tapa, se le camufla con flores y olores tan significativos que cuesta olvidar”. Aquesta frase resumeix el que és un enterrament en diferents parts del món, però també fa una comparació entre una persona i la mort. La majoria de persones refusen la mort, ja que es concep com un fet negatiu, i ho és, però alhora se la posa dins d’un vidre i l’hornamenten amb flors i olors agradables. A la mort la silenciem, la vestim de negre i l’enterrem sota terra.

L’estil de vida de l’Europa Occidental3 és caracteritzat per prioritzar la seguretat, l’individualisme, l’egocentrisme, el conservacionisme de l’status quo, el control de totes les situacions, entre d’altres, i la mort comporta tot allò contrari a aquests atributs. La mort natural o per enfermetat és misteriosa, perquè no se sap quan arribarà, lliure de tot control (exepte quna s’utilitza la medicina i és efictiva) i inevitable.

Antropologia de la mort

La forma variada que tenim les persones a l’hora de despedir-nos d’un ésser varia segons les diferents cultures i/o religions ja que la mort és un factor tant cultural com antropològic4.

Des de l’antropologia, l’estudi de la mort es pot situar en tres grans períodes. El primer de tots abarca les percepcions i teories evolucionistes de principis del Segle XXI. El segon període relaciona l’auge de l’antropologia en relació a la concepció i tracte de la mort i finalment el tercer fa ressò de les ciències socials i humanes sobre la mort com a objecte d’estudi i el seu temps de reflexió1.

A partir dels seus estudis respecte el tema Taylor ens permet entendre com l’ésser humà ha sigut capaç de construir la religió a través de la veneració que l’ésser humà té dels morts i del fet que tots els individus posseïm una ànima, per el qual es fa referència en la comprensió que quan alguna cosa mor no necessàriament desapareix ja que “tot i que un home pugui morir i ser enterrat, el seu fantasma continua presentant-se als vius en visions i somnis” (Taylor 1973), a causa del seu esperit permaneix com un element protector i/o castigador de la persona5.

Anys més tard, Freud afirma que la mort no és un procés de transferència de l’esperit, sinó que el procés de comprensió de la mort és el punt central per entendre perquè tansols pensem en la mort quan es fa visible en la nostre vida. 

Per contra Lévi-Strauss està a favor de la idea que la mort no és un fet natural. Creu que les postures de Taylor i Freud poseeixen una visió més aviat deshumanitzadora de les persones, que consideren que la mort és un procés de reafirmament obligatori i que manca de significat personal. Strauss reafirma que la mort està lligada a la vida cultural i social de tots els éssers, de les seves creències sobre la família, la religió, els mites i/o la cultura. 

Durant els anys 80 es proposen postures totalment diferents per part de Marvin Harris que assegura que la mort està molt relacionada amb la regulació demogràfica que algunes societats estableixen per controlar els recursos i aliments. Nancy Scheper sosté que al morir l’home, mor també el seu espai i lloc, per tant s’ha de considerar la història i les condicions socials.

Per últim les propostes de Marc Augé fan èmfasi en la importància de tornar als rituals com elements d’interpretació cultural que insisteixen en que la mort és un estadi que configura la posició de la persona, ja que quan aquesta mort queda en el record del que nosaltres establim per crear-lo.

Finalment podem afirmar que se li dona una gran importància al significat social que aquesta té dins les estructures socials i s’inclou el tema de les emocions i la modernitat com element transformador per posteriorment observar-la desde la memòria i l’oblit.

La religió i/o nacionalitat, quina concepció es té de la mort? 

El concepte de la mort i la pràctica dels ritus funeraris, aquests no sols son una despedida d’un ser estimat, sinó que també amb la satisfacció dels familiars i la permanencia de l’esperit de la persona morta entre ells i elles. Aquestes celebracions estan condicionades pel tipus de creences religioses i el sentit que li donen a la mort. Així que ens podem trobar una gran varietat de ritus funeraris i concepcions de la mort. 

- Judaisme:

Déu és un ésser misericordiós, i la mort és la via d’escapada del patiment de la vida, la mort és un descans. Hi ha la figura de dos àngels que jutgen les obres en bones i dolentes i en funció d'això es decideix la sort de la persona morta, es pot dir que és com una segona mort. També creuen que el dia del Judici Final les ànimes resurgiran. Creuen en el més enllà, i és el que hi ha després de la mort, durant 7 dies de dol l'ànima va i ve de la seva tomba.

- Cristianisme:

Considera la mort com el final de la permanencia física de l'ésser humà en el seu estat carnal, l'ànima abandona el cos físic que es va deteriorant i és incapaç de sostenir-se ota les lleis de l’univers finit, i immediatament torna amb Déu. L'ànima, va al seu lloc de descans a la espera de la segona aparició de Jesús, sols si aquesta reconeix a Jesús com el seu Déu i salvador. Aquest lloc és el Paradís, i allà les ànimes tenen relació directa amb Déu, Els que no reconeixien a Jesús com al seu salvador, romandran empresonats i s’hauran de presentar al Judici Final.

- Islamisme: 

També creuen que després de la mort, seran jutjats segons les seves accions durant la vida, le sbones obres els portaran al cel i les dolentes a l’infern. El profesta, Mahoma, intervé per a que le sanimes no es condemnin a l’infern. Enlloc de tenir por a la mort, la celebren. És el pas de l'ànima eterna a una dimensió més propera al seu creador que es vist com un punt d’alegria, enlloc de miseria i de dolor. Ja que per a ells i elles el dolor és una forma acceptable del que ens fa humans, en canvi allargar el dol a costa de la vida no és acceptat. 

- Hinduisme:

Creuen en la reencarnació, després de la mort l'ànima reneix en aquest mon, tot i que no cal que sigui en un cos humà. Tenen els conceptes del Karma(accions dolentes) i el Dharma(accions bones), en funció d’aquests es determina el tipus de renaixement de cada ànima. 

L'objectiu final és la alliberació del cicle de vides en el mon material i la entrada al Nirvana, el seu “paradís” Creuen que poden salvar-se de tres formes; complint amb els deures propis i familiars, aconseguir un estat de conciencia, a través de la meditació, en el que ens donem compte de la identitat amb Brahma (creador de tot el que existeix) i obtenir ajuda d’un Déu. 

- Budisme:

Aquests s’aferren a les anomenades, Quatre Nobles Veritats: la vida està plena de patiment, la seva causa és el desig, extingir el desig disminueix el patiment, per aconseguir-ho s’ha de seguir el Camí Òctuple: Visió, Vida, Aspiracions, Esforç, Paraules, Consciència, Conducta i Concentració correctes.  

La vida no s’acaba amb la mort. També creuen en la reencarnació, les ànimes han d'aprendre de cada vida que viuen, lliçons per anar millorant find a arribar a ser un ser purament espiritual, que s’ha anat perfeccionant a través de les diferents vides. Per tant la vida és eterna, la mort és el principi d’una nova vida, així doncs aquesta etapa és necessària. 

Tot i la presència i predomini de les diferents corrents religioses, hi ha llocs al món que tenen una concepció de la mort i uns ritus funeraris, molt concrets i característics. Alguns exemples en son: 

- Mèxic: celebren el conegut “dia dels Morts”, en el que celebren la mort dels seus familiars i amics, amb altars, llums, flors i música. 

- Tibet: veneren la mort, de fet la consideren com a un estimulant per al desenvolupament de l'ésser. La mort és un element psicològic imprescindible per a la consciencia del caràcter transitori de la vida, del canvi de totes les coses i del valor precís, de l'aquí i l’ara. 

- Panamà:  respecten molt la mort i ho demostren a través de conductes, costums i tradicions. Al morir una persona, despullen el cadaver, el renten bé i el vesteixen amb les seves millors robes, ja que s’ha de presentar amb les seves millors gales davant de Déu, i també li posen un barret per a que els ocells que es trobin de camí cap al cel no els piquin al cap. Fan un altar amb un llençol blanc i l’adornen amb flors, espelmes, imatges de sants, la verge i una creu, un got d’aigua i la foto de la persona morta.

- Japó: els rituals religiosos permeten als vius mantenir el contacte amb els morts. Les famílies construeixen a les seves cases altars on poden parlar amb els seus éssers estimats que han mort i oferir-los-hi menjar i tabac. 

- Indonesia (etnia Toraja): consideren que una persona està morta una setmana més tard de perdre la vida, després de varis enterraments el cos que està en un taüt, el col·loquen en forats profunds dins d’una cova.

6 / 7 / 5

Educació en vers la mort 

Educar és ensenyar a viure per tal d’estar preparades i ser conscients de que la mort existeix. L’educació per a la mort és un punt de vista que dins de la nostra societat no és considerat una formació curricular; on tractar la mort com a tema educatiu ajudarà a les persones a entendre què és la mort i a acceptar-la per tal de poder disfrutar de la vida.

Verdú (2002) afirma que “una educació sense mort és la mort absoluta de l’aprenentatge, per què no tractar del que més importància descalifica a qualsevol institució sobre el saber”.

Aquesta educació ha de ser un conjunt d’accions formatives, on la mort i el dol van agafades de la mà per tal de poder parlar amb normalitat del tema, ja que és un tema tabú on aquest no és acceptat socialment i on els eufemismes són molt presents. És molt important parlar de mort i parlar-ne sobre aquesta, ja que educar per a la mort és educar per a la pau i donar uns fonaments de valors bàsics i importants9. 

Alguns dels beneficis de treballar la mort dins del món educatiu són: la millora de la comunicació, el respecte dels drets, nous valors bàsics, respecta la diversitat i treballa la inclusió, a més d’educar en un procés de dol positiu que anomenarem més endavant en un altre punt11.

El passat 28 d’Octubre totes les integrants del grup vam assistir a una formació sobre la mort i el dol en l’àmbit dels infants i joves. Unes de les ponències que es van exposar era la de la Núria Fontàs, una mestra d’educació infantil que va dur a terme un projecte d’educació de la mort i el dol dins de la seva aula i on aquesta explica als nens a partir de diferents cicles de la vida, van tenir diferents exemples per tal de poder aplicar-ho ja que van plantar mongetes i van veure com creixien i algunes morien, a més també van tenir cucs de seda i pollets on també van poder treballar la mort perinatal, en aquest cas, la Núria va fer un gran treball, ja que Nit (el pollet que va morir) el van enterrar en una petita muntanya molt propera a l’escola. A partir d’alli els hi va explicar que era el cementiri i finalment a una excursió que van fer, els nens van veure el cementiri i van voler anar-hi voluntàriament. 

El dol
De què parlem, quan parlem de dol? 
Totes nosaltres en un moment de la nostra vida experimentem la mort d’una persona estimada. Cada persona viu aquest procés d’una manera diferent. És molt difícil acceptar la realitat del que ha passat. És molt possible que neguis la mort. No és extrany que al principi pensis que has vist la persona estimada, que l’has sentida. Durant els primers dies i setmanes és normal que tinguis un sentiment de confusió i descontrol amb accentuats alts i baixos.

Quant de temps necessito? 
El camí del dol és un camí a recórrer personalment i interiorment. No es pot dir que el dol tingui un temps concret perquè la seva duració és variable segons l’individu. Tot i així el dol de les primeres setmanes es va mitigant a partir dels dos mesos i va disminuint. Cadascú porta un ritme diferent i necessita el seu procés d’adaptació cap a la nova vida que s’elabora amb el seu compromís actiu.

Com afecta a la salut?

-Símptomes físics: la majoria de les persones passen per un llarg període de pèrdua de tot interès per la vida i relacions personals. Necessiten temps per descansar i així sentir-te més actiu.

-Emocions: sentir dolor és natural. No t’ha de fer por compartir els teus sentiments més amagats amb algú de confiança que et sàpiga escoltar. 

Reaccions habituals

-Negació/incredulitat: és molt difícil acceptar el que ha passat i fins i tot és possible que arribis a negar la mort.

-Insensibilitat: res sembla real, et sents aturdit, gairebé com un autòmat incapaç de reaccionar. és simplement una autodefensa que et permetrà anar assimilant el que ha passat sense esquinçar-te.

-Enuig/ràbia: has d’acceptar la ràbia com una cosa normal i no has de lluitar-hi en contra. Tot serà objecte del teu enuig, ràbia i ressentiment, però has de saber que això és normal.

-Tristesa: qualsevol cosa o detall et fa plorar i la teva sensibilitat es troba a flor de pell. Dona’t permís per estar trist i plorar, no et reprimeixis ni et preocupis per si plores molt o poc, simplement dona’t permís.

-Por: por atroç del que serà de tu a partir d’ara tornar-te boig. Aquests sentiments són normals, no t’has de preocupar.

-Necessitat de canvis: potser penses que la teva vida seria més fàcil si canviessis. Qualsevol cosa que et recordi la pèrdua resulta extremadament dolorosa i sentiràs l’impúls d’evitar-la a qualsevol preu.

El dol durant la infància i adolescència: 

El coneixement i comprensió de la mort en els nens no apareix a una edat específica sinó que es va construint en la interrelació del nen amb les experiències de pèrdua que viu al llarg dels eu desenvolupament i en la manera que és acompanyat i informat pels adults que en tenen cura. El concepte de mort és abstracte i complexe, i el procés de dol que experimenten els nens i adolescents que viuen la pèrdua d’un ésser estimat dependrà de molts factors com l’edat, l’educació, aspectes emocionals, creences religioses, etc.

12